WHIPLASH

There are not two words in English language more harmful than “good job.”

No hi ha dues paraules en anglès més nocives que “bon treball”.

Aparentment, Whiplash, segon llarg de Damien Chazelle, és la historia d’un drummer, d’un aprenent de bateria de jazz al fictici i novaiorquès Conservatori de música Shaffer, i la seva lluita per arribar a ser el millor, un triomfador, davant la por que li fa la imatge de la carrera literària fracassada de son pare, i esperonat per un professor de l’escola on estudia que més aviat sembla un oficial de les SS en la seva demanda de perfecció a cadascun dels alumnes de la seva orquestra; un subjecte que inspira pànic amb un sistema pedagògic gens ètic ni legal, car és capaç tant de propinar calbots com de llançar mitja bateria al cap d’algú si no ho fa bé.

Damien Chazelle va ser bateria a la banda de jazz del Princeton High School (on hi havia un aterridor conductor semblant al de Whiplash), activitat que va canviar per la direcció de cinema en part a causa de la pressió que hi patia. Això sol ja fa endevinar el caire autobiogràfic d’aquesta historia (el director afirma que les hi va passar magres). Però a més, el principal responsable de la música del film, Justin Hurwitz, fou company del director a Harvard. La música del primer film de Chazelle, Guy and Madeline on a Park Bench, ja la va composar ell. Chazelle i Hurwitz impregnen de jazz tot el producte, i indueixen a consumir la cinta directament com a una mena de versemblant/verídica història de músics. La banda sonora de la pel·lícula, que sovint té aires de “be bop” barrejat amb essències caribenyes i llatines, pràcticament l’ha escrita, com dèiem, l’esmentat Hurwitz, en la qual destaca particularment la immensa Obertura, recurrent al llarg del film; però també s’hi suma el vibrant, extraordinari tema “Whiplash”, del finat Hanc Levy (que dóna títol al film), i Tim Simonec (no en debades arranjador, compositor i conductor de l’extraordinària banda sonora de jazz del film d’animació Els increïbles), a banda d’inconfusibles temes com ara “Intoit,” de Stan Getz, i la inoblidable “Caravan”, de Duke Ellington i Tizol adaptats a l’estil del jazz del film.

Tot Whiplash presenta una estructura narrativa semblant a una trepidant peça de jazz. El sincopat de les imatges és constant, fins al punt que en determinats moments el frenètic muntatge, fet de ràpids plans generals i mitjos amb d’altres curts, de detall, recorda el muntatge dels bons documentals de concerts, on també es capten els moments de preparació previs. La majoria del film s’esdevé en el fosc conservatori de parets de fusta i corredors desplaents, i quan no és així, hom és a bars amb llum de neó freda o al mismíssim Carnegie Hall. Chazelle fa que el carrer gairebé no existeixi; el drummer viu enclaustrat, al seu món, alié a la realitat que circula, la qual cosa atorga al film un cert caire claustrofòbic. La pel·lícula es veu posseïda per una febre vibrant, poderosa, típic “selling power” yank que encara fa més esqueixadors determinats moments gairebé tràgics alhora que aconsegueix d’impregnar el malson iniciàtic del drummer protagonista d’una sensació irreal, particularment quan pateix un fort accident automobilístic camí d’una cita amb l’orquestra, una cita que el pot encimbellar o destruir per sempre.

No hi ha dubte que els dos grans thespians de la pel·lícula, els que veritablement converteixen la cinta en un miracle, són el jove Miles Teller, l’aspirant a bateria, el drummer, actor que va patir veritablement un aparatós accident de trànsit el 2007 de resultes del qual arrossega cicatrius al rostre i al coll (ens preguntem fins a quin punt això pot haver contribuït a la tremenda seqüència de l’accident al film); i J.K. Simmons, el professor tirànic, un veterà de Hollywood que aquí consta inexplicablement com a actor secundari quan és evident la importància i la presència del seu personatge al llarg de tota la trama. Miles Teller ofereix una imatge que no és simpàtica; més aviat inspira un cert grau de tosquedat, la seva actuació fins i tot comunica rigidesa, certa absència dels funny bones que hom suposa ha de tenir un intèrpret. L’actor sembla treure profit d’això en construir un noi tímid (li costa declarar-se a la noia [Melissa Benoist] que ven crispetes al cinema on va amb el pare); també juga el seu rostre adust, inexpressiu, que fa fàcil rebre el menyspreu del professor quan un i un altre cop no s’ajusta al que aquest exigeix. J.K. Simmons construeix la complexa personalitat del professor de música, personatge veritablement detestable però indispensable per transmetre la veritable essència del film, a la qual cosa hi tornarem més endavant.

Certament, l’episodi romàntic amb Melissa Benoist semblaria una cessió al cinema burgès que precisa d’una mínima història sentimental entre home i dona a tota pel·lícula o, si més no, un cert joc de seducció. Però en aquest tipus de film, aparentment, només aparentment auster i minimalista, falsament senzill de continguts, aquesta relació afectiva hi és estrictament per a desenvolupar posteriorment un exercici de renúncia extrem que destrueix un futur que s’ordenava com a harmoniós i prometedor, el preu excessiu que comença a demanar la cerca del triomf.

Els productors de la cinta, la Right of Way Films de Jason Reitman i la Blumhouse Productions de Jason Blum, van emprar una tàctica peculiar per tal d’aconseguir fons per fer realitat el projecte, el guió del qual constava en la Black List de 2012, una llista dels guions cinematogràfics més preats que no han estat encara produïts la qual es publica anualment des del 2004. Va consistir a finançar a Chazelle 15 de les 85 pàgines de Whiplash en forma de curt homònim de 18 minuts. Amb Johnny Simmons com a drummer, i el mateix J. K. Simmons com a professor, la cinta va aconseguir el guardó del jurat del Sundance de 2013, a banda del BAFTA de Los Ángeles al millor curt del mateix any. Aquests reconeixements van ser suficients perquè Bold Films aportés els 3’3 milions de dòlars per al llarg.

Whiplash pot llegir-se com una història de jazz, de músics, com la història d’un jove que veritablement atorga al seu professor inhumà la condició de Deu, és més, el fa el seu pare musical, i necessita per damunt de tot la seva aprovació. És la lluita d’un jove que renuncia a tot amb tal de ser el millor bateria. És la història d’un instructor que ha decidit forjar els millors músics, la banda perfecta, i si assolir això implica esdevenir el mateix Diable i destruir vides, res el deturarà perquè s’endevina que ell mateix se sent un fracassat en no haver-ho aconseguit encara. Però el que fa gran aquest film aparentment tan mínim i simple és justament que, malgrat el caire autobiogràfic que la cinta té quant al director, malgrat que és obvi que aquest viu el jazz intensament, ja que és essencial en els seus dos únics llargs fins ara, malgrat que el tercer llarg, La-La Land, serà, segons tot el que s’apunta, novament una aproximació al jazz però des de la perspectiva dels musicals dels anys 50, malgrat tot això, Whiplash no deixa de parlar de temes universals.

El gran dilema, la gran pregunta és: queda justificada la renuncia a tot el que la vida pot donar en benefici d’assolir el triomf? És el triomf suficient ingredient per a qui el cerca? No serà en moltes ocasions una folia absurda, un miratge que, com al desert l’oasi, mai no arriba o, quan arriba, té gust a poc en comparança amb tot el que s’ha anat deixant pel camí? Ha de ser necessàriament el mateix triomf i arribar a la perfecció? És la perfecció necessària? Justifica assolir la perfecció tant de sacrifici, tanta renúncia a la felicitat? Per què la necessitat d’un pare que aprovi?

De vida, només en tenim una; cada segon és únic i inestimable, i ningú no ens garanteix com a correctes les eleccions que fem. Per això és fàcil endevinar en molts una ferida profunda que sempre sagna. El drummer del film sagna de valent, però sap què vol ser, on vol arribar, i quin és el cost.

Chazelle va petar. I potser no té les respostes. Segurament, per això ha fet la pel·lícula, perquè en algun moment de sa vida va viure el dilema en pròpia carn. Quan per al seu personatge tot sembla perdut, el pare/professor, el mateix que l’ha expulsat del paradís tot exercint de Mefistòfil venjatiu, l’arrossega de nou a l’arena segons sembla per acabar de destruir-lo. El darrer i breu pla final de la pel·lícula, quan no podem tenir pitjor opinió d’aquest Diable, destarota tot el castell perquè d’acord amb el seu codi, finalment queda justificat tot. Poques vegades un darrer pla d’un film (i ara recordem el darrer de Pelham, 1.2.3.) té un significat més demolidor i definitiu malgrat que no sigui apte com a veritat universal.

Ignasi Juliachs

Advertisements

4 thoughts on “WHIPLASH

  1. Un gran film, un dels pocs actuals que no están basats en personatge real. Trepidant el ritme que dona el director ajudat per la música i quin final…..
    De acord amb tu Ignasi.
    Salut
    JOan

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s