BIRDMAN o (La inesperada virtud de la ignorancia)

Feia quatre anys que el mexicà Alejandro González Iñárritu no dirigia un llarg. Com el protagonista de Birdman, Riggan, i com l’actor que l’encarna, Michael Keaton (amb una carrera molt discreta darrerament), ara sembla ressorgir de les cendres probablement amb el seu millor llargmetratge. La cinta contindria, segons com, una certa venjança del realitzador (i no costa imaginar que Keaton s’hi suma fervorosament), pels anys de sequera. Formalment, Birdman ha afrontat un gran risc (Iñárritu ja va demostrar la seva natura experimentadora tot assolint la tècnica coral d’Altman a Short Cuts), car s’ha planificat amb uns pocs i llarguíssims plans-seqüència, amb tot el perill que comporta si alguna cosa no surt bé durant la presa. S’ha pretès que l’efecte sigui com si la càmera, que cal admetre que assoleix moments de virtuosisme suprem, no hagués deixat de rodar. Òbviament, hi ha tot un seguit de trampes (Alfred Hitchcock ja ho va aplicar a La soga) per tal d’aconseguir aquest efecte de continuïtat, però el resultat final és el d’una pel·lícula de ritme trepidant i batec punyent que arriba al desenllaç sense defallir, és com una acceleració cap a l’esclat definitiu.

Birdman és un udol lamentós a favor dels creadors autèntics, els que posen la carn a la graella, el crit dolgut dels qui cerquen el reconeixement perquè és el gas que els manté en vida; i ho fa a través d’un actor, Riggan, que com el propi thesp que l’encarna (Keaton va interpretar Batman, sota les ordres de Tim Burton), havia obtingut fama en donar vida a un superheroi, televisiu en aquest cas: Birdman, una mena d’home-ocellot amb poders de destrucció, de volar i de telequinesi. En negar-se a seguir amb una quarta temporada de la sèrie que el va donar a conèixer, ara intenta assolir la glòria, el reconeixement com a gran actor, tot coproduint, dirigint i interpretant un conte curt de Raymond Carver: “What We Talk About When We Talk About Love” (De què parlem quan parlem d’amor), un escriptor tan reconegut com démodé que potser funciona com a picada d’ullet al cinèfil, i tota una declaració de principis, car és l’autor del recull d’històries que Robert Altman, com hem dit, va entrecreuar a Short Cuts, una estructura narrativa que ha servit a Iñárritu a films seus com ara Amores perros, 21 gramos, i Babel.

La història, situada molt pocs dies abans de l’estrena, evoluciona càmera amunt i avall per tots els racons del teatre, mentre s’esdevenen tot un seguit d’incidents i accidents, i afloren tensions, amors i desamors entre els seus actors i compromesos en el projecte, a banda de la immensa crisi que de vegades gairebé sembla anihilar Riggan. Tot plegat amenaça amb que l’estrena no es pugui dur a terme. Els implicats, a banda de Keaton, són els actors Emma Stone (que ja despunta a Magia a la luz de la luna), Naomi Watts, Edward Norton, Andrea Riseborough, i Zach Galifianakis, entre d’altres, excel·lents vehiculitzadors del joc d’Iñárritu. Al capdavall, el realitzador emprèn un camí amb exemples en cinema i teatre per bé que a la seva manera: situar-se en la fina membrana que separa la realitat de la interpretació, barrejar en els actors allò que representen i llurs vides en un totum revolutum que fa florir el drama d’una manera vibrant. I ara recordem un gran i oblidat film com Funny Bones (Los comediantes), de Peter Chelsom, en què el clímax consistia a barrejar la representació amb la tragèdia dels personatges mentre hom aconseguia un moment gairebé sublim, pura folia, que abastava un nivell superior, catàrquic. Iñárritu, després de fer que el dia de l’estrena Riggan sigui capaç, en plena representació, de dur les coses al límit amb tal de triomfar, s’acosta a aquesta esfera de què parlem en reflectir un anhel interior que s’esmicola quan tothom li diu que ho deixi estar, després d’enfrontar-se fins i tot a l’ex-dona, una filla conflictiva i a una reviewer que té tot Broadway aterrit: Tabitha, interpretada per Lindsay Duncan. Aquest anhel de triomf cal entendre’l com el que és en un home que sap que ja no queden gaire anys: pura pressa per simplement tenir dret a respirar, un oxigen que la vida ha acabat per negar-li; és allò que li retornaria el batec, que donaria sentit a la seva existència.

Iñárritu fa de Tabitha un element que sembla possibilitar-li també un altre tipus de venjança força divertida cap a la crítica. Riggan (gairebé el propi Keaton) li escup a la cara el que sona a quatre veritats que el crític fet deu hauria de sentir sovint per tal d’evitar levitar tot solet. Una seqüència impagable.

Finalment, queda la qüestió dels suposats poders que Riggan té i que amaga a tothom. Aquesta és la cirereta de la pel·lícula, el cantó màgic que enriqueix el film i que fa que el conjunt sigui superb. Iñárritu juga la carta de l’ambigüitat però du fins al límit ambdues possibilitats: té veritablement poders? És fruit de la seva imaginació, d’un cap que desbarra? D’acord amb una seqüència en què el director sembla que se’n riu dels efectes especials digitals del cinema actual, on sembla que la gent el veu volar veritablement, i del darrer pla del film, del qual és testimoni la pròpia filla, hom podria tenir la temptació de creure que efectivament Riggan és un mutant com el propi Birdman televisiu que ha encarnat durant tres temporades. Tanmateix, com a espectadors, tampoc tenim clar si aquestes dues seqüències no cal prendre-se-les metafòricament, o com un símbol. Sigui com sigui, el que sí sembla segur és que aquests suposats poders que Riggan amaga, que de ser certs podrien encimbellar-lo sense haver de passar per un via crucis personal, venen a concretar la llum feble que manté viu per dins tot creador, la ferma creença d’amagar un tresor, un knack singular que algun dia durà al paradís.

Als recents Globus d’Or, la cinta ha aconseguit el guardó al millor guió per als quatre responsables: Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexandre Dinelaris, i Armando Bo; el millor actor ha estat Michael Keaton. Emma Stone i el dúctil Edward Norton s’hi han quedat amb la nominació. Tots tres actors aspiren a l’Oscar. La gran oblidada a tots dos premis ha estat l’esplèndida Naomi Watts, potser perquè el seu paper queda discret davant els dels altres.

Iñárritu ha canviat el seu habitual paisatge mexicà per Broadway, però ha sabut mantenir la seva imatge de cineasta independent. Li ha calgut pagar, però, una bona espera.

Ignasi Juliachs