JURASSIC PARK

Presumiblement aquest mateix any s’estrena Jurassic World, que vindria a ser un quart lliurament de la franquícia de Jurassic Park, títol en aquest moment en postproducció al capdavant del qual hi és un tal Colin Trevorrow (Safety not Guaranteed), naturalment sota l’ègida de Steven Spielberg. Aprofitem, doncs, per apropar unes poques reflexions personals entorn del llarg que va obrir el filó, que data de 1993, un film injustament infravalorat, considerat un “tot espectacle” sense gaire substància, basat en un pur, però en veritat que electritzant best seller-còmic amb evident inspiració en “El món perdut”, de Conan Doyle, d’aquests que tan bé sabia fer el finat Michael Crichton, el qual va intervenir en el guió de la pel·lícula.

Tots recordem la febre de dinosaures que Spielberg va causar durant diversos anys. N’hi havia a tot arreu: llibreries, botigues de joguines, botigues de roba, parcs temàtics, per no parlar, és clar, del cinema mateix i de la televisió. Mai, ni abans ni després, els vailets no van ser tan experts en l’interminable nombre d’espècies i subespècies derivades del T-Rex; i què dir del Triceratops!

No hi ha dubte que en els 90, Hollywood ja havia arribat a una excel·lència indiscutible en qüestió d’efectes especials, que resisteix perfectament el visionat actual. Els resultats són espectaculars, i encara que els vint-i-dos anys que ens separen no han passat endebades, ni el més estricte podria queixar-se. Les seqüències amb el T-Rex formen part de qualsevol antologia del cinema reconeguda, així com el primer impacte visual amb els braquiosaures o la fugida generalitzada dels dinosaures davant l’avanç del T-Rex cap al terç final del film, per no parlar dels velociraptors a la cuina. Però és que, a més, Jurassic Park gasta un humor soterrat fonamentat en la paradoxa que ens va fer sumar-li punts i revalorar-lo més enllà de la seva factura impecable, de la seva acció més que trepidant (un cop es desferma el drama, la cinta esdevé cardíaca), i dels seus èxits tècnics.

movies_jurassic_park_02

Si apareix un matemàtic amb una curiosa teoria del caos, no és pas per fer bonic, és la declaració de principis i d’intencions del film: el caos es manifestarà forçosament mitjançant el destre còctel d’avarícia i venjança de l’informàtic. Aquest, un energumen al qual el film no sembla estalviar atacs, és el factor estúpid i incontrolat que es manifesta sobtadament, l’acció de sabotatge del qual tira a terra tot el castell de cartes. Que el caos s’esdevingui a causa de la pèrdua total de corrent elèctric també apunta la idea de fins a quin punt depenem de la tecnologia, el vulnerables que som sense ella. L’advocat, que només veu diners en el negoci del parc, serà el primer a ser devorat. El doctor Grant (Sam Neill) odia els nens amb tota l’ànima, però serà l’heroi que salvarà els néts de l’il·lús i ingenu milionari Hammond, propietari del parc. El caçador Muldoon, contractat per Hammond per a les eventualitats, acabarà caçat per la presa immisericordiosament, i l’aparentment més vulnerable doctora Sattler (Laura Dern, actriu les ganyotes facials de la qual sempre ens han causat malsons), plantarà cara als velociraptors amb eficàcia. Els científics d’Hammond asseguren que els espècimens de les espècies del parc siguin tots femenins per tal d’evitar la procreació, però, en haver fet servir ADN de granotes per completar la doble espiral genètica, alguns exemplars han mutat de sexe, el que incideix en la teoria del caos i la imprevisibilitat del matemàtic. I què cal dir del T-Rex tot fent-se amo i senyor del hall de recepció, que substitueix l’esquelet d’un altre T-Rex mentre cau per davant un rètol que diu “Quan els dinosaures dominaven la terra”? Què dir del marxandatge de Jurassic Park, que ja apareix a la botiga del parc molt oportunament, en una maniobra irònica que serveix a l’ensems d’autopublicitat?

Però tornem al caos, perquè tot fa suposar que en el quart lliurament, en aquest Jurassic World, on la cabuderia i l’avarícia humanes han fet que, més de vint anys desprès, finalment s’inauguri el parc temàtic que somniava John Hammond, es manifesti indeturable com és, veritable rei entròpic de l’univers.

Ignasi Juliachs

Anuncis

2 thoughts on “JURASSIC PARK

  1. Jurassic Park va disposar d’un guió que podria resultar creïble i les escenes eren una barreja de pel·lícula d’acció, de comèdia i de por, amb tocs d’humor negre, com quan el caçador, abans de ser devorat, diu les seves últimes paraules: “què llesta!”; o l’advocat, que s’amaga dins d’un lavabo. Aquesta pel·lícula, a més, va fer desfermar l’interès científic pels dinosaures, especialment entre la població més jove, la qual cosa sempre és d’agrair, especialment perquè no eren tractats com a monstres, sinó com a animals que eren, amb els seus diferents instints, diferenciant caçadors i preses. La pel·lícula Jurassic Park la podríem considerar un clàssic del cinema.

    M'agrada

    • Carles, mercès pel teu comentari. Aquests són molt necessaris per fer viu el blog. Efectivament, aquest humor negre és el que es deriva, com dic, de la condició paradoxal del film que, potser pel cúmul d’acció i de coses que passen, queda un xic desapercebuda. És com quan diem que de vegades, “els arbres no ens deixen veure el bosc”. La intenció, de bell antuvi, és que res, absolutament res sigui o surti com s’espera o es preveu. El missatge pot ser obvi i segons com moralista; fins i tot de tan pla en resulta infantil: “no desafieu Deu en l’acte de creació”; “l’arrogància humana no permet que els homes s’adonin de la seva imperfecció”; “la complexitat sobrepassa el càlcul i la capacitat dels humans”, etc, etc, etc…, tot i que el guió és prou hàbil com per tractar-lo en to de conyeta, car ja no s’admetria cap to admonitori. Però estic d’acord que per un motiu o un altre “Jurassic Park” ja pertany al panteó de les pel·lícules que configuren en gran la Història del Cinema. Serà per la seva capacitat visionària, pel poder de les seves imatges, per l’originalitat del tema, pel que sigui…, però allò cert és que quan una pel·lícula la coneix i la recorda tothom, per alguna cosa serà. D’acord que ja d’entrada jugava a una via de distribució absolutament diferent a la d’altres films, però ROMAN. Romandre és la veritable prova del cotó. Hollywood està ple de pel·lícules, veritables superproduccions, que es van estrenar a so de bombo i platerets, i avui ningú no se’n recorda d’elles. Salutacions.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s