FURY. CORAZONES DE ACERO.

Fury no és ben bé una història, més aviat és un estat d’ànim, el de la guerra, impregnat de pànic contingut, desfici punyent, i desesper fet quotidianitat. En suma, la situació miserable del soldat. David Ayer, guionista, entre d’altres films, de Día de entrenamiento, i realitzador de Sabotage, Sin tregua, i Dueños de la calle, amb resultats diversos, alguns força discutibles, aquí aconsegueix, però, potser el seu primer llarg veritablement notori. Hom no pot parlar que hi hagi gaire història, ja que aquesta és ben simple: les evolucions durant 24h. de cinc soldats dins del Fury, un Sherman, el tanc nord-americà per excel·lència a la Segona Guerra Mundial, i les decisives missions suïcides que han d’afrontar en les darreries de la guerra. Però potser aquest és precisament un primer aspecte important del film: el fet que l’avenç dels aliats, ple de soroll, sang i mort, es fa acarnissat, com si encara s’estigués al bell mig de la guerra, fins i tot poques setmanes abans que acabi tot. Ayer s’assegura així que, des d’un bon principi, tota la seva pel·lícula quedi fortament impregnada d’un absurd cruel, inhumà, la qual cosa ens du a la dimensió peculiarment i decididament postmoderna que la cinta conté car, d’una banda, és innegable el pessimisme extrem: els seus personatges conviuen amb el pànic, evolucionen conscients que cada segon de vida que passa pot ser el darrer, que no hi ha ni esperances, ni reconeixements i, per tant, ni molt menys un futur ni cap il·lusió. De l’altra, Ayer ens fa l’ullet en termes estètics, sobre tot en la brutal seqüència final, tot i que també al llarg del film, on l’infern esclata indeturable mentre ens remet a títols com Terminator o Robocop i juga amb la noció de fusió entre carn i ferro, entre home i màquina, en suma, amb la idea del cyborg. Aquest suggeriment permet transmetre amb tota la seva cruesa una sensació més esqueixant, fàcilment intuïble, com és el fet que la vida humana val menys que el darrer cargol que manté el Sherman sencer. Cal aquí fer esment de la música que ha compost Steven Price la qual contribueix de manera particularment efectiva a l’atmosfera infernal i desficiant que amb tota seguretat Ayer ha volgut per acompanyar les pertorbadores imatges i que incrementa l’angúnia de l’espectador.

El grup, comandat pel sergent Don “Wardaddy” Collier (Brad Pitt), considera el tanc la seva llar, pràcticament una extensió del cos, i el seus integrants es veuen com a membres d’una família que encapçala Wardaddy, que gairebé fa de pare dels altres, tot recordant-nos el sergent interpretat per Lee Marvin a Uno rojo, división de choque, vora del qual, com a la cinta d’Ayer, també hi ha la creença que es roman viu, el major premi al qual un soldat pot aspirar segons el mateix Sam Fuller, qui va viure en directe com a soldat el desembarcament de Normandia.

El que manté l’interès d’aquest film tan aspre, on no hi ha cap element pal·liador pensat per a l’espectador, també passa pel dibuix dels cincs personatges principals. Ayer ha tingut present el que pensava Sam Peckinpah: “L’acció sense personatges és pura merda”. Efectivament, des de Wardaddy, tot passant per Boyd “Bible” Swan (Shia LaBeouf), i Trini “Gordo” García (Michael Peña), fins a Grady “Cross-Ass” Travis (Jon Berthal) són uns veterans que ja han vist massa. Gairebé cadascun d’ells és un cas clínic per un motiu o un altre. Al grup s’incorpora un veritable passerell nouvingut, Norman Ellison (Logan Lerman), un mecanògraf d’oficina amb prou feines amb vint anys que ha estat destinat per substituir el conductor del Fury, mort en combat. Wardaddy, tot recordant Lee Marvin, protegirà Norman dels altres tres i, encara que ho faci per la via dura (no té alternativa), alliçonarà el jove sobre el que cal fer per ser efectiu i sobreviure, un aprenentatge que sens dubte es promet traumàtic, però que farà que Norman experimenti una mena de viatge iniciàtic que el transformarà tot adaptant-se a l’entorn despietat.

D’acord amb el corrent hiperrealista imperant, es podrà asseverar que Fury transmet una imatge de la guerra atroç, en algun moment gairebé insuportable, on la brutícia i la ferum són el cantó amable. Res a veure amb aquella imatge polida de pel·lícules com ara El dia más largo, en què els soldats cauen sencers abatuts a la platja. Caldrà tornar a Fuller quan afirma: “Un soldat no cau mort, esclata en quatre trossos”. No hi ha dubte que Salvar al soldado Ryan és un punt d’inflexió en el tractament dels films bèl·lics. Spielberg hi va aconseguir fer història en els primers vint minuts. David Ayer n’és hereu i ho du un xic més enllà.

A Fury no hi ha herois, només supervivents, aquells més llestos i/o amb més sort. Ni tan sols el sentit del deure que sembla acompanyar Wardaddy en la seqüència final, i que acaba per arrossegar els altres, més aviat a punt de fugir (igual que el prestigi d’un centurió romà, i no Roma, feia fidels les legions), respon estrictament a un sentiment patriòtic o d’obediència militar. L’actitud més aviat deriva d’un codi ètic personal que no sembla disposat a trencar. A Norman també el faran heroi (i aquesta és la qüestió: als herois els fan), però no és ell sinó les particulars circumstàncies folles les que dicten els fets.

Enmig de la folia, és de particularment esment la seqüència, en un petit poble alemany que acaben d’ocupar, en què Brad Pitt i Norman entren a la llar d’un parell de dones joves on els homes no hi són, tia i neboda (gairebé les úniques de la pel·lícula). En pocs minuts volen per l’indret un centenar de possibilitats, que Pitt canalitza cap a les bondats domèstiques i cap a quelcom semblant a l’amor. Els altres tres companys irrompen gelosos i es desplega una escena tan absurda com humana i patètica digne d’antologia.

L’interès de David Ayer per l’acció militaritzada pot remuntar-se a la família, ja que, segons sembla, hi ha diversos veterans de guerra entre els seus. El director i guionista, però, va endinsar-se en un munt de llibres (important fou la lectura de “Death Traps”, de Belton Y. Cooper), metratge i documentals de l’època sobre la Segona Guerra Mundial, els tancs, i les històries vinculades a la vida de llurs soldats, a banda de tot un seguit d’informacions tècniques pel que fa al combat entre els Shermans i els Panzers de segona fornada, els temibles Tiger, per a continuació saltar-s’ho tot força a la torera. És cert que els Tigers feien por. Llurs canons eren molt més destructius que els dels Sherman i, en principi, eren més sòlids però, en contrapartida, els Sherman tenien bon motor i eren àgils. Això no obstant, no és veritat, com a la cinta se suggereix, que per la part de rere un Tiger tingués un punt feble i, a més, el Sherman del film és un model que es va construir desprès d’acabada la guerra.

D’altra banda, hom explica que els actors, Brad Pitt inclòs, van ser sotmesos durant quatre mesos a un ensinistrament i a unes condicions de vida extremament dures, de caire castrense, amb càstigs inclosos, el que va connotar, a banda d’una setmana en un camp d’ensinistrament bàsic, viure dins el tanc i patir les limitacions que això comportava. Sovint es diu això en la promoció d’un film el rodatge del qual s’intueix difícil, però en veure el treball d’aquests actors, hom diria que, si més no, una certa part d’aquesta preparació deu ser certa.

Ignasi Juliachs