Prometheus. No precissament una “novelty”. Warming up engines for Exodus

Un dels realitzadors cinematogràfics de l’actualitat amb més capacitat visual és sens dubte Ridley Scott. Hi ha, però, una altra capacitat més amagada en aquest britànic amb cara de pal tant segur de si mateix: la de vendre un cop i un altre la mateixa pel·lícula. L’aparició de la cinta de vídeo i després del DVD i el Blue-Ray ha anat contribuint de manera decisiva a que un relatiu fracàs inicial com va ser Blade Runner (llavors ningú no l’entenia; era l’inici descarat del postmodernisme cinematogràfic) a hores d’ara hagi recaptat sumes importants. Boaz Yakin, un dels principals inversors de la cinta, deu estar ara ben cofoi; una actitud molt diferent a quan, desconfiat, va arribar a posar en perill tot el film en negar-se a donar ni un sol dia més per rodar pròpiament la darrera seqüència, que coincidia amb la darrera del rodatge, aquella de les “llàgrimes a la pluja” i de “he vist coses que no us creuríeu pas.” Tots sabem que Scott ha fet “director’s cuts”, “recuts”, “muntatges europeus”, “muntatges americans”, i fins i tot un suposat “muntatge final” de Blade Runner. En corren cinc versions diferents, una d’elles televisiva, i en la majoria de les ocasions els canvis són mínims, tret del desenllaç. En comprovar que l’invent funcionava i que la gent anava comprant les diferents versions (fins arribar al gran pack final amb tot inclòs), Scott i la Fox també ho van intentar amb Alien, que així veié estrenada en sales un director’s cut el 2003. La Fox va distribuir un espectacular pack amb totes quatre pel·lícules de la saga i les seves respectives versions ampliades. Aquesta estratègia ara com ara és moneda corrent, tret que cada cop més el director’s cut enfila directament el DVD o Blue Ray com a incentiu per a la compra d’aquests. Fins i tot els hereus de Stanley Kubrick, sa vídua al capdavant, s’han apuntat al carro i han anat visquent de la renda de treure edicions especials d’alguns films de Kubrick amb noves seqüències per separat (tret de la doble versió de The Shining), i d’anar inventant-se documentals que aporten informació de primera dels col·laboradors.

Per tot això, que Ridley Scott ens proposi, de la mà –com sempre- de la Fox i de la Brandywine de George Hill, David GiIler i Gordon Carroll, una preqüela del gran film que va ser Alien el 1979, té com a mínim el tuf de la voluntat de voler continuar tirant del carro de quelcom de gran èxit en el passat, es a dir tirar del que els nord-americans han batejat com a franquícia, un contracte que permet anar fent preqüeles i seqüeles d’un film i idea originals. Prometheus (el títol és el de la nau que piloten els protagonistes) conté de bell antuvi tot allò que ens esperem d’un film de ciència-ficció dirigit per Ridley Scott que es proclama, d’una manera o d’una altra, hereu de la primera cinta. D’altra banda, la campanya viral ha estès algunes contradiccions que van bé per crear confusió i curiositat per veure el film: com ara que si no és ben bé una preqüela, que sí que ho és, etc, etc… Diguem-ho d’una vegada, el film pretén obrir una mena de franquícia prèvia a Alien de la qual Prometheus només és el primer lliurament. Si la Fox considera que el film rendeix, probablement tindrem un o dos film previs als fets del film de 1979. És a dir, Prometheusclarament no té cap intenció ni voluntat de respondre totes les preguntes que s’han anat fent arran d’Alien. De fet, m’atreviria a dir que ofereix ben poques respostes i crea noves preguntes, a banda d’un final obert que genera tot un gasp entre Prometheus i l’inici d’Alien.

La historia del cinema és en un moment en què sembla que tornem als serials dels principis del cinematògraf, quan no hi havia televisió, la que va heretar els serials tot enretirant-los de les sales cinematogràfiques. Clarament més sovint, sobre tot en el cinema de gran pressupost, els projectes tenen voluntat de trilogies o de sagues més llargues. L’origen d’aquest revival el podríem trobar a la primera trilogia de Star Wars.

La nova història s’inicia el 2089, quan dos científics creuen trobar una mateixa constel·lació representada en pintures i baix relleus de diverses cultures sense possible contacte car el temps les separa espectacularment. Aquesta constel·lació assenyala un lloc de l’univers molt llunyà, i el parell d’apassionats científics creuen que es tracta d’una invitació a desplaçar-s’hi. En tot això hi subjau la vella teoria que popularitzà Erich von Daniken amb els seus llibres i films a inicis dels anys 70 pel que fa a l’origen de la humanitat, segons la qual no som fruit de cap evolució darwiniana sinó que vam ser implantats a la terra per entitats extraterrestres de major intel·ligència i insuperable tecnologia. Aquest punt de partida tan suggestiu com enrogidor fou del guionista Damon Lindelof (un dels perpetradors d’una de les sèries més seguides i desprès més odiades: Lost), que el va oferir a Ridley Scott, el qual des del 2009 cercava reprendre la idea de fer una preqüela d’Alien (ara en prepara una altra de Blade Runner. Compreneu el que volíem dir?).

Peter Weyland [Guy Pearce, amb una dicció increïble], un ancià multimilionari a les portes de la mort, juga a, o pretén ser Deu des que disposa de la tecnologia més sofisticada. Weyland és el cognom que és rere del nom de l’empresa de la nau Nostromo a Alien: la Weyland-Yutani Corp., la qual no tindrà escrúpols a l’hora d’enviar tripulacions i colònies senceres d’homes a la mort si l’acció es tradueix en l’obtenció d’espècimens d’aliens. Aquest home es creu la idea dels dos científics quant a que un viatge al punt indicat vindria a significar l’encontre amb els nostres creadors i potser el secret de la vida eterna. Després de dos anys de viatge per la volta de l’Univers dins el Prometheus finançat per Weyland, els nostres protagonistes arriben al planeta LV-223. Aquests són els dos científics, Elizabeth Shaw (la sueca Noomi Rapace, protagonista de Millenium) i Charley Holloway (Logan Marshall-Green); la doctora Meredith Vickers (una Charlize Theron que segueix tan freda i inhumana com en el seu paper de madrasta a Snow White and the Huntsman); i l’androide David (Michael Fassbender, tan inquietant com l’Ash d’Alien), entre d’altres. Un cop allà, l’horror es desplegarà indeturablement.
D’entrada, però, caldria adonar-se d’un detall fonamental: el planeta on s’esdevindrà l’acció ha estat batejat com LV-223. Hem de recordar que el planeta en què s’esdevenen els fets d’Alien rep el nom de LV-426 a la seqüela de James Cameron, Aliens, tot i que en el guió i d’altres documents d’aquest darrer film consta com Acheron. En conseqüència, la nauDerelict en la qual penetren els protagonistes de Prometheus, tot i ser idèntica a la Derelictalienígena d’Alien, ha de ser per força una altra. Tampoc l’alienígena fossilitzat en el lloc de comandament de la Derelict d’Alien sembla formar part de la història de la tripulació dels alienígenes de Prometheus, tot i ser de la mateixa espècie. Això no obstant, en ser el lloc de comandament idèntic d’una i altra Derelict, n’obtindrem algunes informacions importants del seu funcionament. Sigui com sigui, que ningú esperi veure els aliens a què estem acostumats. L’amenaça als alienígenes “enginyers” (com son batejats en ser els suposats creadors de l’home) i als homes que s’hi han atansat són unes criatures que presenten un aspecte més proper a Lovecraft que al suís Giger, creador de les criatures tan cèlebres d’Alien, tot i que una escena final advertirà de certa idea d’evolució de les criatures, per la qual cosa, estaríem en un film que no solament pretén apuntar l’origen de l’home, sinó també l’origen dels aliens tal i com els hem conegut fins ara. Això no obstant, les respostes a tot això romanen desateses.

Prometheus treballa intensament la sensació de desolació. Scott, mestre indiscutible de parlar exclusivament a través de les imatges, gran arquitecte del llenguatge visual, aconsegueix injectar-nos una bona dosi de solitud i desemparament  a través d’uns paisatges la immensitat dels quals empetiteix, dels conductes de les instal·lacions alienígenes, i de les monstruositats que s’hi aixopluguen,  incrementada per l’actitud gèlida de la doctora Vickers, que per moments sospitarem que també és una androide, o pel propi androide, David, personatge ambigu el qual no té sentiments ni sensacions humanes, per la qual cosa actuarà segons les ordres de la Weyland sense cap recança per molt que això posi en perill vides humanes.

Tot i la grandesa del film pel que fa a una posada en escena veritablement espectacular rodada inicialment en 3-D, sorprèn que l’estructura bàsica de la història ressegueixi gairebé fil per randa la d’Alien. A banda de la introducció, certament un element distintiu, la resta reprodueix l’esquema de l’arribada al planeta, indagació inicial, contacte amb una altra forma de vida, desplegament de l’horror, combat desigual, i heroïcitat femenina final que l’empenta cap a l’espai amb un destí incert. Les dones protagonistes de Ridley Scott, com les de James Cameron, sempre han estat essencials en les seves històries.

Així doncs, Prometheus no s’evidencia tan original com en el seu moment va estar Alien(un concepte d’història i film veritablement revolucionaris malgrat els referents clàssics dels anys 50), tot i que, a manca de la segona part d’aquesta preqüela, tampoc ens atreviríem a carregar contra els guionistes Jon Spaihts i Damon Lindelof, puix que són moltes les preguntes i els misteris que continuen quedant sense respondre (Scott és un mestre en l’art de confondre i de generar ambigüitats i interrogants), als quals se n’afegeixen de nous, com ara per què els creadors alienígenes passen de protegir la Terra a intentar destruir-la? I en tot cas hauríem de parlar que tot el paquet d’Alien, amb cinc títols de moment, esdevé un desplegament d’imaginació i de bon exercici narratiu dins el gènere de ciència-ficció que allunyen l’oferta de la simple space-opera que, per contra, és Star Wars, ja que la proposta va més enllà en complir un precepte ineludible de la ciència-ficció, com ara interrogar-se per la condició humana, el seu present i, sobre tot, el seu futur tot atenent els aspectes socials, polítics i tecnològics principalment. Cal no perdre de vista que el món dePrometheus i Alien és un món igualitari entre home i dona però això no significa res positiu, perquè ambdós han quedat igualats per a ser explotats tecnocràticament per les corporacions sense escrúpols que semblen manar a la Terra. A prop som d’això, si és que no és ja, definitivament, la realitat més peremptòria.

Ignasi Juliachs

Anuncis

A manera de salutació.

Aquí parlaré de cinema. Potser la prioritat la tindran les estrenes, tot i que els films de tota la vida o les rareses que vagi trobant tindran la seva cabuda. Naturalment, en la selecció, en tota selecció, hi ha certa subjectivitat, no podria ser d’una altra manera. Senzillament es tractarà de parlar d’aquells títols que em motivin per una raó o una altra, sense deixar d’admetre que hi ha grans pel·lícules dignes de tot respecte malgrat que aquí no hi siguin.

                                                                                     Ignasi Juliachs