THE ARTIST. WARMING UP ENGINES FOR “MAGIA A LA LUZ DE LA LUNA”, de Woody Allen.

The Artist fou un slow-burner de 2011 dirigit per Michel Hazanavicius que no té gaire a veure amb el nou film de Woody Allen, tret de la dècada en què ambdues històries s’esdevenen. Aquest sorprenent film francès rodat totalment a Califòrnia m’ha vingut al cap a propòsit, i no veig per què no escalfar motors amb ell en un blog eminentment cinèfil, amb una crítica que vaig fer en el seu moment.

D’entrada, es comprèn que sigui una cinta d’aquelles que va fent fins que tothom en sent parlar, ja que tot parodiant el cinema mut que es feia a Hollywood a finals dels anys 20, imita un bon nombre de les seves característiques tècniques de producció. És a dir, és un film gairebé silent (amb només acompanyament musical i algun efecte intencionat), amb intertítols i, òbviament, en blanc i negre. Característiques que, admetem-ho, avui dia més aviat tirarien la gent endarrere. Hi ha, però, una característica que diferencia l’èmul dels productes originals, tot evidenciant l’època postmoderna en què la pel•líula s’ha fet, un temps que té la necessitat de fer palès l’artifici i buidar la densitat de continguts i els significats genuïns: està rodada a 24 fotogrames per segon, davant dels 16-18 de l’època autèntica.

El seu director, Michel Hazanavicius, és conegut a França per les seves aconseguides paròdies dels films de James Bond: OSS 117: Le Caire, Nid d’Espions (2006), que es va estrenar a l’Estat espanyol el 2009; i OSS 117: Rio ne répond plus (2009), vista al Fecinema de Manresa i estrenada el 2010. Aquestes cintes imiten a la perfecció la posada en escena, el vestuari i el technicolor de les pel·lícules dels seixanta amb Sean Connery. Així, doncs, Hazanavicius ja tenia certa pràctica en recrear el cinema d’altres temps com si el film s’hagués fet llavors quan va abordar The Artist; tot apunta, doncs, que el seu interès anirà per aquí. Jean Dujardin, actor francès fetitxe d’aquest realitzador, histriònic singular amb una retirada innegable a Gene Kelly (somriure inclòs), apareix tant a aquestes cintes de l’agent OSS 117 com a The Artist en el paper principal de l’estrella George Valenti. Però probablement, l’actriu revelació, si més no des d’aquest cantó dels Pirineus, és Bérénice Bejo, una argentina casada amb el realitzador que fins ara s’ha passat la vida fent cinema de consum interior a França, en papers secundaris. Va aparèixer, però, aHistòria d’un cavaller (A Knight’s Tale). Amb The Artist, el seu marit li ha ofert una ocasió d’or que l’ha catapultada a la nominació per a la millor actriu secundària en la propera cerimònia dels guardons de l’Acadèmia de Hollywood. El seu personatge bull de vitalitat, i és una encarnació romàntica i tendre, gairebé platònica, és a dir pròpia del cinema de Chaplin, de la dona íntegra i fidel, i Bejo aconsegueix absorbir la càmera i bandejar Jean Dujardin, més enllà que l’argument ja ho demana com ara veurem. Per a la resta del repartiment, però, la presència d’actors nord-americans o d’àmbit saxò envaeix la producció: a banda de John Goodman (amb qui tornem després), James Cromwell, un altre veterà de Hollywood, hi apareix com Clifton, el majordom i xofer de Valenti; i encara un britànic com Malcom McDowell hi té una breu intervenció. La californiana Penelope Ann Miller encarna a Doris, l’adinerada, fatigada i decebuda esposa de Valenti, i encara hi ha un gran etcètera d’actors secundaris. De la mateixa manera, en l’equip tècnic hi ha participat un gran nombre de professionals saxons.

La història és tan simple com tòpica. La estrella de cinema George Valentin (Jean Dujardin), sempre recolzat dins i fora de la pantalla pel seu inseparable gos Terrier (una autèntica troballa que es diu Uggie, i que de vegades roba el protagonisme a tothom), es troba en plena pujança i tot li sembla anar de cara. Cert dia, a la sortida d’una estrena, es topa amb una admiradora prou ambiciosa, Peppy Miller (Bérénice Bejo), a qui ajuda a entrar en aquest món tot fent de ballarina. Però som en ple canvi. El cinema mut va desapareixent davant l’esclat del cinema sonor. Valenti es resisteix a fer cinema sonor, i vol demostrar a Al Zimmer, el seu productor habitual (un esplèndid John Goodman) que, ja que no vol continuar fent-ne, ell mateix dirigirà i actuarà per al film definitiu (sense adonar-se que, en la seqüència final de la cinta, les sorres movedisses se l’empassen, en el que és una fàcil ironia). L’estrena és un fracàs, i mentre ell “s’ensorra” en la més absoluta misèria (àdhuc perd Doris, l’esposa, una dona madura amb la qual és evident que s’hi ha casat pels seus diners), Peppy Miller puja com l’escuma amb els talkies, els primers films sonors.

A més d’un li vindrà al cap Cantant sota la pluja, de Gene Kelly i Stanley Donen. L’argument té alguna semblança puix que en aquesta darrera és una actriu, ja de per si sense gaire llums, la qui, en no tenir la veu adient, fracassa espectacularment en el cinema sonor. Aquest personatge pot haver inspirat The Artist: l’actriu que acompanya Valenti en les seves pel•lícules, Constance (Missi Pyle), participa igualment de certa amència i és permanent objecte de burla per part de l’actor. En l’època dels talkies no hi havia doblatge. El so es prenia exclusivament en directe, la qual cosa encaria la producció a causa de qualsevol soroll no volgut, d’un error tècnic o d’interpretació. A banda, va involucionar el cinema en no poder ser possible de moure la càmera. Abans que la tecnologia no anés progresant, es van deixar de fer panoràmiques, girs de seguiment, i ja no diguem tràvelings. Aquell final dels 20 i principis dels 30 va ser un dels moments de major transformació en la indústria del cinema. De la nit al dia, molts actors es van quedar sense feina perquè llurs veus no s’adeien.

The Artist pot recordar també cintes com aquella de Mel Brooks intitulada precisamentSilent Movie, que no deixava de ser un homenatge al Hollywood dels anys 20 tan mitificat, malgrat esdevenir-se en els 70: la pel•lícula era efectivament muda, amb intertítols, i a estones la imatge s’accelerava com si s’hagués filmat amb una càmera de maneta i després projectat a 24 imatges per segon. Però, a més, aquest títol sembla que s’ajusta a la situació que el propi Michel Hazanavicius deuria experimentar en cert moment, quan es va plantejar el projecte seriosament i tothom s’ho prenia de broma, perquè Brooks ens narra la intenció d’un director dels 70 de fer un film mut per salvar un estudi que fa aigües. El joc de miralls de la cinta estava servit: un film fet als 70, que emmarca la història en la dècada dels 70, que narra la història de voler fer un film com als anys 20, i que en la seva narrativa emula tècnicament el cine dels anys 20, però ¡en color!

Ara fa més de vuit anys que Michel Hazanavicius va pensar per primer cop en fer un film com ara The Artist. Li significava tot un repte perquè estem tan acostumats a l’ús de la paraula que, de sobte, es va veure enfrontat a l’elaboració d’un guió en què tot s’havia de narrar mitjançant el gest, per tant a un nivell més emotiu, i també més elemental. Havia d’elaborar molt acuradament la composició de cada enquadrament per fer que la mirada de l’espectador es fixés exactament allà on ell volia i que en deduís el que ell volia comunicar. Per tal de dominar les tècniques del film mut, Hazanavicius va confessar haver-se impregnat del cinema de Hollywood, particularment The Crowd, de King Vidor, o del treball de Frank Borzage, Chaplin, Eric Von Stroheim, i després, fins i tot del cinema europeu de l’època, com ara l’admirat Sunrise, de Murnau, o els extraordinaris films silents de Fritz Lang. Al visionat de tot aquest material, va sumar la lectura d’un bon munt de llibres especialitzats en el cinema de l’època. I després, va fer que tant actors com tècnics s’hi amaressin del mateix material per tal que tothom captés el que volia fer.

Però Hazanavicius no s’ha limitat a imitar els mestres d’antany, la seva pel•lícula n’és una reelaboració, i així aplica a la seva manera també el joc de miralls: hi ha una seqüència en què Miller i Valenti estan rodant diverses vegades una escena en un ball concorregut; de sobte, sense avís, ens adonem que el que veiem no són les imatges durant el rodatge, sinó els mateixos takes que veuran els realitzadors de la pel•lícula, tot aconseguint, així, un efecte còmic eficaç. En una altra seqüència, en què Valenti es troba al seu camerino tot dient fàstics dels films sonors, de sobte se sorprèn perquè en posar el got a taula se sent un soroll, però ell intenta desesperadament parlar i no se li sent res perquè s’hi ha negat, al sonor. I així amb tantes d’altres subversions pel que fa al que seria una veritable pel•lícula muda. No obstant això, el realitzador aconsegueix de construir un eficaç melodrama esquemàtic (per a ell, el melodrama sempre va funcionar al cinema mut, i de fet, mai no ha deixat de fer-ho), salpebrat aquí i allà de notes d’humor efectives, en una posada en escena absolutament espatarrant, i amb uns quants escenaris que treuen el singlot, com ara l’exterior i l’interior d’un cinema de l’època. Tot al servei d’una història que, malgrat l’esmentada simplicitat, aconsegueix de transmetre amb gran intensitat l’horrible esqueix de Valenti, un home que feia poc ho tenia tot i que ara és un ningú oblidat de tothom, aferrat a les seves pel•lícules, tancat al seu minúscul pis on se les projecta un cop rere l’altre. De la mateixa manera, la història d’amor que se’n deriva és de les corprenedores, un exercici romàntic que aconsegueix de vèncer la cuirassa cínica que ens domina avui dia, que emociona, encara que només sigui durant la llargada del film.

En suma, The Artist és una petita joia que ja pertany a la història del cinema: ha aconseguit enlluernar un públic que, d’entrada, s’hagués negat a veure-la per les seves característiques, un públic que se’n fa creus, de les seves emocions i sensacions en el decurs de la projecció.

Ignasi Juliachs

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s