EXODUS: DIOSES Y REYES

Unes breus reflexions entorn d’Exodus, el film de Ridley Scott que s’acaba d’estrenar. Vagi per endavant que la pel·lícula no és pas de les que decep, tot i que pot haver qui es digui que no li ve de gust un altre “Los diez mandamientos” o es pregunti a què treu cap a aquestes alçades una nova visita a una història tan sobada. El bon cinèfil recordarà les dues versions (una d’elles silent) del mateix director mig jueu: Cecil B. DeMille. Efectivament, la cinta és majoritàriament aquesta història de sempre, però hi ha algunes subtileses en el tractament que la fan diferent. A banda, s’insereix en aquest nou corrent de peplums com Pompeya, i films religiosos com ara Noé, productes postmoderns que comparteixen amb Exodus l’espectacularitat, i gèneres als quals, curiosament, es va recórrer en primera instància per al neixement del cinema.

Abans però, aclarim que per un cop Ridley Scott sembla haver-se oblidat un xic dels codis postmoderns en el cinema dels quals ell és ben bé un dels pares des de Blade Runner. Som davant d’una cinta espectacular (ja ho hem dit), la qual cosa no ha d’estranyar car la majoria de films d’aquest anglès són superproduccions visionàries, però també és una cinta amb un tractament proper al classicisme des del punt de vista visual i narratiu. És veritat que hi ha CGI a dojo en les immenses i versemblants panoràmiques de la ciutat, en les quadrigues tot avançant i pràcticament arreu, però Scott és un mestre en això de saber com usar la digitalització per tal que no sembli que som en un joc d’ordinador. Això no obstant, l’enveja de Ramsès vers el seu germanastre, Moisès, que el supera en el camp de batalla (la seqüència de la batalla de Kadesh és d’allò més suggerent), i en els afers d’estat, alimentada per un pare que dóna visibles mostres de quí prefereix com a successor seu, segueixen el relat clàssic, com la resta de la història (foragitament de Moisès, pressa de consciència del lloc on pertany, formació de la família, èxode, contacte amb Déu, encalçament dels jueus per part del faraó… etc. Particularment impressionants són les seqüències relatives a les set plagues on aquest cert hiperrealisme del qual Scott sempre n’ha fet gala en determinats moments impacta amb potència.

Tot això és digne d’esment però, a més, hi ha hagut un esforç per afegir a aquesta història coneguda de tots un dubte pel que fa a la certesa del dogma. Moisès mig creu, per influència de Nun, que és l’elegit per alliberar els jueus de l’esclavatge a què són sotmesos per part d’Egipte, però primer se n’ha anat i forma una família. La seva trobada amb l’esbarzer ardent té tota la pinta d’ésser una al·lucionació produïda per un cop al cap mentre cau tot empaitant uns béns que enfilen la muntanya prohibida. Déu se li apareix amb l’aspecte d’un nen d’uns deu anys molt semblant al seu propi fill. En determinat moment crític, confón aquest nen-Déu amb el seu propi fill, la qual cosa podria incidir en certa mala consciència per haver abandonat la família i afrontar el seu paper de guia. Per tant, la cinta dóna prou pistes per sospitar que es tracta simplement d’un home absorbit per la seva pròpia fantasia. La separació de les aigues també es mostra, fins a cert punt, com explicable per una qüestió de marees. L’ambigüitat, en narracions de caire fantàstic o preternatural, avui dia és un bon recurs davant el grau d’incredulitat imperant, perquè en certa mesura manté la necessària suspensió d’incredulitat, que en definitiva és la que ens manté clavats a la butaca.

Finalment, potser caldria fer un esment pel que fa a l’ús dels actors. La cinta gira majoritàriament entorn de Moisès (Christian Bale) i Ramsès (Joel Edgerton); són els pilars de la narració d’una manera potser excessiva. A la versió de 1956 de Cecil B. DeMille, hi havia un repartiment extraordinari i tothom tenia el seu veritable moment. A banda de Charlton Heston i Yul Brynner, hi eren amb tota entitat actors de l’alçada d’Edward G. Robinson, Anne Baxter, Debra Paget, Vincent Price, etc… En la versió de Scott, també s’hi ha recorregut a grans actors, com ara John Turturro (Seti, el pare de Ramsès), Sigourney Weaver (la mare), Ben Kingsley (Nun), Indira Varma (l‘endevinadora), etc. Amb excepció en ben poca mesura de Turturro, sorprèn que la resta d’aquest esplèndid repartiment només tingui uns pocs minuts de presència i que els seus treballs gairebé siguin parells als de mera comparsa.

Amb tot, un producte digne.

Ignasi Juliachs

Advertisements

2 thoughts on “EXODUS: DIOSES Y REYES

  1. Primer felicitar-te pel bloc, convenen iniciatives com la teva.
    Sobre la pel·lícula, d’acord en el que dius, només volia afegir que no sé perquè s’ha de ser ambigu amb el dogma, quan és una història de la Bíblia. Sembla que es tingui por de parlar de Déu, quan no hi ha constància que els fets que es relaten hagin estat certs. A més com sempre, és deixa com una mica babau a Ramses II, que va ser un gran faraó..

    M'agrada

    • Mercès per la felicitació. Penso que la tendència creixent a qüestionar els dogmes, probablement perceptible des dels anys 70 del segle XX, i amb atreviments notoris de fins i tot capgirar les històries cap a enfocaments més realistes i versemblants, neix de la necessitat de dessacralitzar tòtems intocables en el passat. És cert que no està demostrat això de la fugida d’Egipte i de Moisès, però penso que tampoc està malament mirar amb voluntat de versemblança els mites, baixar-los a la terra en aquesta tendència no sacra.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s